El passat dia 16 de març va tenir lloc una conferència per als alumnes de 2n de batxillerat titulada : Els deportats als camps de concentració nazis (Mauthausen) a càrrec del Sr. Enric Marco, membre de l’associació Amics de Mauthausen i testimoni supervivent d’aquest camp de concentració.
Va resultar una conferència molt enriquidora tant pel que fa als coneixements que ens va donar , “Avui fem història” anava repetint , com pel que fa als sentiments, i la humanitat que transmetien les seves paraules. Com a mostra de l’impacte que va oferir als alumnes mostrem aquests escrits que han fet un grup d’alumnes de 2n de Batxillerat.

La professora d’Història.

Reflexions d'un alumne de 2n de batxillerat sobre la conferència del dia 16 de març del senyor Enric Marco, supervivent del camp de concentració nazi a Mauthausen.

"Los héroes no existen" eso dijo usted, pero permítame rectificarle, señor Marco, para mí y creo que para muchos de los presentes en aquella conferencia usted es un héroe... Sinceramente, el término conferencia se queda pequeño ante la lección que nos dio sobre la vida.

Todo el mundo tiene presente que los campos de concentración estuvieron ahí, pero debo pedirle perdón porque simplemente tenemos la noción de que estaban ahí...que sufría mucha gente...que moría mucha gente... nada más, pero después de tal lección de vida... créame cuando le digo que ya no pienso igual aunque poco puedo hacer yo para cambiar aquello.

Antes de escucharle no llevaba una "buena racha" que digamos, pero después de su narración veo mis pequeños problemas de otra manera, veo mi vida de otra manera, veo a todo el mundo de otra manera... Usted me hizo reflexionar como nunca nadie lo había hecho; perdí la cuenta de las veces que se me puso la piel de gallina o comenzaba a ver un poco borroso debido a mis lágrimas que empujaban por salir, pero no lloré, porque pensé que sería una falta de respeto hacia su persona ya que creo que su intención no era, ni mucho menos, darnos lástima.

Desde aquella tarde veo a la gente,a mis amigos, hablar de política, del atentado de Atocha... se podría decir que hablen lo que hablen creo que no saben ni la mitad de lo que dicen, lo cual no significa que yo sí, no me gusta el mundo en el que vivo, pero qué le voy a contar a usted... me gustaría tener las mismas ganas de vivir que las suyas porque supongo que ahora será feliz o en menor o mayor medida estará en paz. Pese a esto yo que tengo unos padres que me cuidan y unos amigos que siempre están a mi lado... muchas veces no soy feliz o no tengo "mi paz"... y después de su relato cuando pienso esto, me siento mal...Señor Marco, le doy las gracias. Gracias por resistir todo lo que resistió en Alemania y ahora poder contarlo a gente como yo, como mis compañeros, como mis profesores...Nos pidió que no olvidemos esto para que cuando usted no esté, no se quede en el olvido, para que no se ordene un "archívese".

Créame que jamás olvidaré tales hechos que, sin haberme pasado a mí, sólo por el simple motivo de escucharlos han marcado mi vida y me han dado más ganas de vivir, reír y hacer reír, de ser más solidario... pero ante todo de ser mejor... ya no digo persona, sino humano.
GRACIAS.

Álex González Martín

ENRIC MARCO

El dia 16 de Març, va visitar el nostre centre una persona molt especial, una persona amb un valor sentimental i històric inimaginable. Va ser un supervivent de l’holocaust nazi, un sufridor directe de l'odi i el terror que visqué Europa durant la 2ª Guerra Mundial.

El seu nom, Enric Marco. Durant la guerra civil espanyola va lluitar en el bàndol republicà i poc després de la derrota es va exiliar a França buscant un lloc on refer la seva vida. Després de l'ocupació nazi a França va ser capturat per aquests i conduït a Alemanya, a un dels tants camps d'extermini nazis. El seu destí va ser exactament, Mauthausen.

Enric Marco fou empresonat pel simple motiu de ser "rojo", i va estar-se en una cel-la 230 dies. Una cel-la fosca on només podia caminar 6 passos endavant i 4 cap als costats. Va patir tot tipus de maltractes psicològics i físics, els quals ens explicava d’una manera molt objectiva. Després d'aquesta expreriència i sense cap explicació fou introduït en un tren. Aquí va començar el camí cap a l'infern, un infern que duraria poc més de 4 anys, Mauthausen.

Els espanyols d'aquell tren foren els primers en viure aquell infern i els últims d’ abandonar-lo ja que eren considerats “apàtrides”. A Mauthausen van viure els pitjors malsons que un ésser humà pot tenir, eren humiliats, apallissats, utilitzats per experiments químics, assassinats massivament, fins i tots van veure cada dia com els seus companys “queien” a vegades literalment cap a la mort.

Ara, 58 anys després que Enric visqués morint cada dia, amb cada apallissament, amb cada maltracte psicològic, amb cada abús, amb cada torre de vigilància on tancaven a ell i a totes les altres persones, el pas cap a llibertat, encara conserva als seus 84 anys la mateixa ànima de lluita social i moral que el va mantenir viu aquells dies, com abans a la 2ª República. Actualment el seu objectiu a la vida és contar la crueltat que van patir ancians, homes, dones i nens de les diferents ètnies per culpa del fanatisme d’uns quants.

En el seu discurs va fer una gran crítica a la societat ja quel creu que encara que vivim en una societat suposadament “igualitària” existeix aquell sentiment racial. Ell va deixar clar que no existeixen les diferències entre races i que si fos per ell, trauria les fronteres existents entre països.

Respecte a la seva experiència viscuda i a la dels seus companys, va donar a entendre que es pot perdonar, que no és gens fàcil, però la humanitat ha de recordar i tenir en compte el que va succeir precisament per no tornar-ho a fer.

SARA REDONDO
ÁNGEL MATAMOROS